El llibre narra el viatge a peu a través del sender de la serralada dels Apalatxes que, amb una longitud d’uns 3.500 quilòmetres cobreix la major part d’aquesta serralada enmig de paisatges magnífics i boscos espessos, requereix d’uns sis mesos de temps per fer-lo de cap a baix. Un dels atractius del llibre és que no està protagonitzat per superatletes passavolants tipus Kilian Jornet o similars, el propòsit dels quals és anar sempre per la muntanya corrent per trigar el menys possible i enfonsar la pròpia salut, sinó per gent normal que gaudeix del privilegi de tenir sis mesos lliures per poder dedicar-se a fer el recorregut com a persones més o menys assenyades. Els caminants són dos amics de quaranta i escaigs anys que fa anys que no es veuen. El que sorgeix de la lectura del llibre és doncs, àmpliament aprofitable.

La narració de les penalitats que pateixen els protagonistes ens dona una mesura del mèrit que implica fer un recorregut del sender, encara que sigui parcial. Malgrat transcórrer a un país tan modern com els Estats Units, el caminant es troba quasi sempre més o menys isolat enmig de la natura, els seus elements i alguna vegada els seus depredadors (animals i persones) i ha d’afrontar el camí amb les seves pròpies forces. La por real que desperten el ossos a les persones haurien de fer repensar als responsables del Departament d’Agricultura que la seva reintroducció al Pirineu no ha estat una bona idea.

L’autor combina la descripció i història del sender, el recorregut que hi fan els protagonistes amb les seves diferents personalitats i anècdotes, i la incorporació de la natura com a personatge important del relat. Si be al principi el llibre té el to distès i alegre de la narració d’un viatge amb les aventures de l’autor Bill Bryson i el seu acompanyant Stephen Katz, a mida que el lector avança en el text anirà descobrint els diversos motius que empenyen als protagonistes a iniciar aquesta odissea pròpia, i cap al final entrarà en la psicologia dels dos personatges, cadascun amb els seus petits drames i sempre amb la seva dignitat com a persones. També serà testimoni del canvi que constantment experimenta el que anomenem “natura”, unes vegades cap a millor i altres cap a pitjor, però sempre amb intervenció humana.

Un tema que m’ha cridat l’atenció és la crítica argumentada que fa sobre alguns departaments de l’administració americana, ja sigui el Cos d’Enginyers de l’Exèrcit quan es dediquen a construir preses o be el Servei Nacional de Parcs. En aquest darrer cas sembla que el deficient nivell en l’execució de les seves polítiques és atribuïble tant a una direcció maldestre com a un ofec pressupostari. De forma entenedora il·lustra com el nepotisme polític implica l’execució de males polítiques públiques i com reduir impostos vol dir la inacció d’administracions necessàries.

Molts passatges, especialment a la primera meitat, estan escrits amb un esmolat sentit de l’humor que de ben segur provocarà riallades al lector. Quan descriu de forma hilarant els habitants del nord de l’estat de Georgia o els de Tennesse a vegades ratlla la incorrecció política, però personalment a mi m’agrada; a diferència d’aquí, on insinuacions més suaus sobre madrilenys, murcians o guàrdies civils, pot portar que qualsevol carallot et pugui acusar d'un delicte d’odi.

En l’últim terç del llibre els dos protagonistes han abandonat temporalment el sender, i el ritme decau una mica; per evitar-ho, i abans de fer plegats l’últim esforç pels camins de Maine i New Hampshire, l’autor ens presenta el malson distòpic i fumejant de Centralia, ciutat quasi abandonada ubicada sobre unes mines subterrànies de carbó en combustió des de fa 50 anys. Seria el tema d’una altra obra comparar la història dels escassos habitants que no han volgut fugir-ne amb els que malviuen als voltants de Txernòbil.

Del llibre publicat el 1998 s’ha fet un bon “buddy film” el 2015; les dues obres son molt recomanables per passar una bona estona i somiar, si el lector és d’aquesta corda, amb tenir l’oportunitat de fer el sender algun any.

Un llibre que pot servir de contrapunt a “A walk in the Woods” és “Cap a terres salvatges” de Jon Krakauer. Narra la història real de Chris McCandless, un jove beneit que vol trencar amb el seu passat i va a viure a l’aventura als boscos d’Alaska en la primavera de 1992, on acabà morint de gana. Els dos llibres comparteixen part de la narrativa; però en el segon cas la solitud porta a la tragèdia. ( )