Robert Crumb

Apropar-se a la figura de Kafka és complicat i potser una mica desagradable i tot. Per això mateix, en veure el còmic a una tenda de còmics a Saragossa vaig pensar que seria una forma diferent de fer-ho, menys dramàtica potser.
He de dir que no puc contrastar els fets que en ella s'hi conten perquè sé poques coses de la seva vida, només sabia que tenia problemes amb el seu pare.
Aqesut document és una mescla de biografia i resum de la seva obra comentada. Hi ha parts que es tracta d'un llibre amb imatges i d'altres que presenta un format més de còmic (en especial quan resumeix les seves principals obres).
A més a més, l'autor no és simplement un narrador dels fets, també aporta la seva visió personal, directa o indirectament.
En definitiva, un llibre excel·lent, entretingut i que aconsegueix transportar-te a l'ambient de l'època i a la seva obra.… (més)

Robert Crumb (Philadelphia, 1943), patriarca del còmic underground, s’ha dedicat quatre anys de la seva vida a il·lustrar aquest “Génesis” que va publicar La Cúpula a finals del 2009. No sé quina religió professa Crumb (si és que en professa cap), però ja deixa clar en la seva introducció que no creu que la Bíblia sigui la paraula de Déu, sinó un text col·lectiu que, per la seva autoria múltiple, revela nombroses capes de significat. El dibuixant s’hi ha aplicat amb rigor, documentant-se en fonts canòniques i en iconografia fidel a l’etnografia de la regió o sigui que la seva interpretació intenta ser molt literal i no sembla amagar cap comentari sobre el que s’exposa.

La veritat, no sé quins són els motius per haver abordat una tasca tan titànica, que m’admira i em deixa fred a parts iguals. He tingut la santa paciència de rellegir-me aquest primer llibre de la Bíblia de la mà de Crumb i no he sabut trobar-hi les ressonàncies de significats que hi ha llegit l’americà. Digueu-me prosaic, però el text és irritant des de l’inici fins al final. El mateix episodi es repeteix dues o tres vegades, per si queda algú que encara no l’havia entès, de vegades en versions contradictòries. Les vides dels successius patriarques (Abraham, Isaac, Jacob) es calquen com gotes d’aigua en els seus detalls (el fet de presentar l’esposa com a germana, la infertilitat d’aquesta, el pacte amb Déu sota la promesa de descendència, la inseminació “in extremis” passada ja la menopausa…) i arribes a pensar que els autors s’han ficat en un bucle argumental. Els personatges són tots de bufetada, des del Déu implacable i arbitrari que ho organitza tot fins al presumptuós i sàdic Josep que tanca el llibre. Fins i tot intentant contextualitzar, acabes tip de tant d’odi fratricida, de tanta rapacitat, de tanta misogínia, humiliació i engany, poques són les mostres de sentiments nobles i desinteressats.

En el meu desconeixement de qüestions tan elevades, l’única justificació que hi trobo a la pervivència d’aquest llibre (deixant de banda, que ja són ganes!, el fet de ser la pedra sobre la que descansa un formidable invent que encara ens afecta 4.000 anys després), almenys en les seves fases inicials, és que legitima l’existència d’un poble “escollit” i n’estableix la seva genealogia. Una mica com aquells escuts heràldics que et fabriquen a partir del teu cognom, que són igual de llejos, però molt més inofensius.

Cadascú perd el temps com vol i Crumb ha decidit fer-ho entorn d’aquesta faula fundacional. El seu dibuix és potent, portentós, adequadament “bíblic”, especialment quan es dedica a la figura humana (algunes de les seves bèsties són difícils d’identificar). Les seves dones pequen, com sempre ho han fet, de semblar nines inflables. Però no puc evitar veure, en tasques com dibuixar les fotos carnet de tots els descendents dels dotze fills de Jacob, una mania gairebé dement que m'intranquil·litza i no m’ofereix a canvi cap satisfacció.… (més)