Esther Duflo

Abhijit V. Banerjee i Esther Duflo són una parella d’economistes del MIT que han estudiat de forma rigorosa els efectes dels esforços de lluita contra la pobresa que s’han dut a terme plans en els països del tercer mon. El llibre queda centrat en un punt intermedi entre els plans d’ajuda al desenvolupament, ja siguin organitzats per grans entitats com el Banc Mundial o petites ONGs i les solucions basades únicament en el mercat i el canvi radical de les institucions de govern d’aquest països.

Comencen descrivint les dues teories econòmiques actuals que defineixen sengles visions i models d’ajuda al desenvolupament.

Comencen per la visió de l’economista Jeffrey Sachs, segons el qual l’existència de la trampa de la pobresa impedeix que les persones que viuen amb una renda inferior a 1 dolar diari no poden sortir de la seva condició. La trampa de la pobresa és un mecanisme que s’autoperpetua en el que les famílies que perceben una renda que està per sota d’un mínim (llindar de la pobresa) no disposen de les condicions necessàries (salut, feina, perspectives de futur, informació) per poder incrementar la seva renda per sobre aquest mínim, de forma que elles i els seus descendents continuaran sent pobres. Si s’accepta l’existència d’aquest fenomen, l’única forma de sortir-ne és amb un ajut extern, que pot tenir múltiples formes; fertilitzants gratuïts, educació, aigua potable, planificació familiar,.. i de fet una gran part de l’ajuda al desenvolupament consisteix en subministrar aquest ajut.

El problema és que sovint només una petita part dels possibles receptors d’aquesta ajuda l’utilitzen realment. El tercer mon està ple de clíniques sense pacients, sacs de fertilitzant sense repartir i escoles buides d’alumnes. L’oferta no s’ajusta a les necessitats de la demanda, de forma que es malbaraten recursos. Així, segons economistes com William Easterly, l’ajuda externa te poques possibilitats de reeixir pel seu enfoc de planificació des de dalt, que dissenya polítiques que desconeixen les necessitats reals de les persones a les que pretén ajudar i a vegades empitjoren la situació inicial. Segons aquest punt de vista, la trampa de la pobresa no existeix, el que cal fer és eliminar els entrebancs econòmics que impedeixen millores incrementals i, sobretot, que les institucions dels països en desenvolupament siguin honestes i democràtiques.

Dintre d’aquest marc, els autors exposen la seva llarga experiència en avaluar de forma científica els resultats de moltes iniciatives per eliminar la pobresa en el Abdul Latif Jameel Poverty Action Lab (J-PAL). En la major part del llibre els autors ajuden a entendre com pensen els pobres i com prenen decisions sobre qüestions bàsiques com alimentació, sanitat, educació, planificació familiar, gestió del risc (assegurances) i formació de capital (microcrèdits, microestalvi, microempreses, emprenedoria).

Per dissenyar plans d’ajuda efectius (que siguin adoptats per una part significativa de la població i que aportin un benefici mesurable), els autors sostenen que és imprescindible l'observació dels resultats de plans anteriors, mitjançant proves controlades aleatòries i, sobretot, escoltant el que els pobres han de dir sobre les seves necessitats i la forma de satisfer-les. Sovint els resultats obtinguts són sorprenents i contra intuïtius, però tenen el màxim sentit en el seu context.

El llibre va guanyar el premi “Business book of the year” atorgat pel Financial Times i Goldman Sachs el 2011. No és assoliment fàcil.… (més)