Neil Gaiman

Segon llibre de Neil Gaiman després de Neverwhere, i m'han quedat sensacions molt semblants. Què està bé? La construcció del món. Un món on els antics déus segueixen existint gràcies a la fe que se'ls professa, això porta a l'extinció d'alguns déus antics però també a la creació de déus nous com els Mitjans de Comunicació o els Cotxes.

En aquest món, les aventures de'n Sombra que és contractat pel misteriós Wednesday per a què l'ajudi en una feina indefinida que el portarà a l'enfrontament entre els vells déus i els nou, són pràcticament el de menys.

No és que l'argument no tingui sentit, però passen moltes coses al llibre que no hi tenen cap mena d'impacte i que la veritat no colen ni com a "viatge de creixement" per al protagonista que és un pobre nano que es passeja per la vida sense adonar-se de res. Tampoc l'excusa de dibuixar aquest món ocult acaba colant. La sensació sovint és que l'autor ha posat juntes escenes interessants amb personatges interessants i després inventar-se un fil que mínimanent les lligui. PEr acabar, el final és possiblement l'antíclimax més bèstia que m'he trobat des de fa molt temps.

Si us agarda molt la mitologia en general, podeu gaudir reconeixent els personatges amagats, però més enllà d'això, no ho proveu.… (més)

Neverwhere és un petit exercici de fantasia força rodó. Un llibre sense massa complicacions, amb un guió una mica entortolligat i amb bastantes coses agafades pels pèls, però ben amanit a l'estil Gaiman.

El més atraient del llibre és, sens dubte, el dibuix que fa del Londres subterrani, un món invisible al nostres ulls, però al mateix temps tan proper; on els noms de carrers i parades de metro que actualment no tenen cap sentit per nosaltres, esdevenen profundament literals.

El protagonista i el seu viatge de descobriment de final tan previsible, acaben sent una simple excusa i això pesa en el desenvolupament del llibre. La veritat és que mai arribem a empatitzar amb ell, ni semblen creïbles moltes de les coses que li passen.

Més que una novel·la, un exercici d'escapisme.… (més)

Al pis nou de la família de la Coraline hi ha vint-i-una finestres i catorze portes. Tretze de les portes s’obren i es tanquen. La catorze, no. Imagina’t que l’obres i la travesses. A l’altra banda et trobes amb una casa idèntica on viuen uns pares clavats als teus. Al principi, les coses semblen fantàstiques. El menjar és millor, la caixa de joguines és plena d’àngels de corda que volen per tota l’habitació, llibres amb il·lustracions que es deformen i fan pampallugues i uns pares que es desviuen per fer-te feliç. La Coraline, com l’Alícia, però en clau de terror, s’ha introduït en el reflex emmirallat de la seva pròpia realitat. També hi ha altres nens atrapats allà, ànimes perdudes darrere els miralls. Haurà de lluitar de valent per salvar-los i alliberar-se dels nous pares, que la vigilen amb mirada buida d’un parell de botons negres.
Coraline Jones s’acaba de traslladar de casa. Ara viu en una antiga casa gran que s’ha dividit en diversos pisos. Com que encara no ha començat l’escola i s’avorreix, comença a passejar-se per l’edifici, on va coneixent els veïns i pel jardí, molt gran i mig abandonat. L’endemà plou i la mare no la deixa sortir a explorar i s’acaba avorrint. El seu pare li diu que apunti en un full quantes finestres i portes hi ha a casa i de quin color són. Com que no té res millor a fer, Coraline fa el que li ha dit el pare. Al pis hi ha vint-i-una finestres i catorze portes. Totes les portes es poden obrir menys una. Coraline li pregunta a la mare on condueix la porta. Ella li respon que dóna al pis del costat, el que és simètric al seu. La mare busca una clau i li mostra a Coraline que la porta no condueix enlloc, perquè a l’altra banda hi ha una paret de maons. Però a la nit, Coraline segueix una ombra que s’escorre cap a la porta i troba que està oberta. Entra en un passadís que fa la sensació d’estar viu i ser molt antic i arriba a una casa idèntica a la seva: els mateixos mobles, els mateixos quadres… Fins i tot troba a la seva altra mare i el seu altre pare: molt pareguts als seus amb una diferència: enlloc d’ulls tenen dos grans botons. La tracten molt bé però ella torna a casa seva, la de debò. Coraline està insatisfeta amb els seus pares, troba que no li fan cas i que no li donen el que ella vol i aprofita un dia que la mare surt a comprar menjar per tornar a obrir la porta tapiada, que torna a estar oberta. Arriba a l’altra casa i es troba una mare i un pare complaents que li donen de menjar plats que li agraden molt i li deixen joguets molt especials. Coraline no pot retornar a casa seva perquè l’altra mare li ha pres la clau de la porta. Les coses se li estan posant molt difícils: ha d’intentar tornar a casa seva, salvar els seus pares a qui l’altra mare ha segrestat i les ànimes d’un xiquet i dues xiquetes que estan condemnats per haver cregut amb el que els deia l’altra mare. L’única ajuda que té és un gat negre i una pedra amb un forat al mig que li havia donat una veïna. Coraline té por però sap que si vol tornar a la seva vida d’abans ha d’ésser valenta.
Un llibre que ha rebut diversos guardons, s’ha adaptat en còmic, que també trobareu a la biblioteca, i del què s’ha fet una versió cinematogràfica estrenada enguany als cinemes d’arreu del món sota el títol Els móns de Coraline.… (més)