Ross King ha escrit una sèrie de llibres narrant el procés de creació d’una obra d’art emblemàtica del Renaixement (ja sigui la cúpula de la basílica de Santa Maria del Fiore a Florència, les pintures de la volta de la Capella Sixtina a Roma o el mural del Sant Sopar al convent de Santa Maria delle Grazie de Milà) amb un relat biogràfic de l’autor (Brunelleschi, Miquel Àngel, Leonard da Vinci). Tot això passa a la Itàlia renaixentista, i els relats expliquen be el context de l’obra; qui l’encarrega (usualment personatges sinistres com el Papa Juli II o en aquest cas Ludovico Sforza, duc de Milà), els mètodes i la composició de l’equip de treball, els amics i els rivals, les guerres que capgiren el calendari d’execució de l’obra i sempre, la vida i la personalitat de l’artista principalment en el anys de la creació de l’obra tractada. L’obra escollida en aquest llibre és el Sant Sopar de Leonard da Vinci.

Leonardo da Vinci va néixer el 1452, fill il·legítim d’un important notari de Florència, i en la seva adolescència va aprendre l’ofici d’artista en el taller de Verrochio, el qual feia d' orfebre, ferrer, pintor, escultor i fonedor, permetent a Leonard aprendre una molt bona base; en pintura però, només va pintar a l’oli i al tremp d’ou sobre panells de fusta, no pas pintura al fresc. Si be va produir algunes obres mestres a Florència, el 1482 i amb 30 anys va marxar cap a Milà oferint-ser com a enginyer militar al duc de Milà. Però paradoxalment els encàrrecs que rebé foren principalment els de produir l’escenografia i vestits per desfilades militars, festes i celebracions en honor de Ludovico Sforza.

El 1494 Leonard da Vinci havia dedicat entre vuit i deu anys a modelar en argila i cera el motllo per fer l’escultura d’un gegantesc cavall (sobre el que posteriorment s’erigiria la figura del pare de Ludovico Sforza) segons la tècnica de modelatge per cera perduda, quan les setanta tones de coure necessàries per fer l’obra foren requisades pel propi patró de l’escultura (l’inefable Ludovico Sforza) per fabricar tres canons, que considerava necessaris per contenir l’agressiu avanç cap al Nord d’Itàlia de l’exercit del Regne de Nàpols. Leonard i el propi Ludovico es van quedar sense escultura, i la humanitat no sabrà mai quin tipus d’escultor hagués estat Leonard. Aquest cas té similituds amb l’aturada en l’inici de l’execució del mausoleu del Papa Juli II que el propi Juli II va imposar a Miquel Àngel per, a continuació, encarregar-li les pintures de la volta de la Capella Sixtina.

Entre els acompanyants de Leonard sempre apareix Salai, un jove ajudant, model, company i finalment pintor. El fet que sempre estigués en el cercle més proper a Leonard malgrat el seu comportament poca solta ha fet pensar que mantenia una relació íntima amb el pintor.

Leonard va adquirir la reputació de no acabar les seves obres, si be aquest fet no era el resultat d’una manca de competència sinó per l’alt nivell d’exigència que l’artista s’imposava i també pels seus múltiples interessos, fent tot plegat que s’allargués el temps necessari per executar els encàrrecs. Leonard va combinar l’execució del Sant Sopar amb diversos encàrrecs petits i grans, així com amb les seves investigacions sobre la factibilitat de construir ginys voladors, il·lustracions de figures matemàtiques del llibre Summa de Arithmetica de Luca Pacioli i altres activitats.

Malgrat aquesta fama Ludovico Sforsa va fer-li l’encàrrec de pintar el refectori del convent de Santa Maria delle Grazie, el qual inicià el 1495. Atesa la nul·la experiència de Leonard en pintura al fresc, va prendre l’arriscada decisió d’usar una nova tècnica, la tempera d’oli, que combinava el dos mètodes que ell coneixia be. Aquesta li permetia addicionalment evitar algunes limitacions importants de la pintura al fresc, com retocar la pintura tantes vegades com volia –molt propi de Leonard- i usar determinats colors (blau ultramarí, vermelló,..) que eren impracticables en la tècnica de la pintura al fresc.

El Sant Sopar és una pintura que incorpora bastantes innovacions. L’estil, tempera d’oli, els colors, molts elaborats pel mateix Leonard, l’ús dels colors complementaris i, per sobre de tot, l’ús de la perspectiva. Algunes figures d’apòstols tenen característiques força andrògines (Sant Joan, Felip) però aquesta característica estava ben assentada en els cànons culturals de l’època. Destaca també l’alt nivell de detall en tota l’obra. Acabat el 1498, és la pintura més famosa de Leonard –potser amb el permís de La Gioconda- i una de les obres que defineixen el Renaixement.

Lluis XII de França i Napoleó van voler extreure la pintura del seu lloc i portar-la a França. L’obra ha patit humitats, fums de cuina, vàries restauracions maldestres, inserció d’una porta, humitats, inundacions, bombardejos a la Segona Guerra Mundial, i l'espai del refectori s’ha usat com a estable i com a paller. Malgrat una última restauració ben feta de 22 anys de durada, alguns crítics diuen que el 80% de l'obra actual és restauració i el 20% restant és obra atribuible de Leonard. A partir de còpies fetes al principi del 1500 es pot deduir el que s’ha perdut. Ara la pintura és més un ideal que no pas una realitat tangible.

En el text del llibre hi ha una raresa que em sembla una mica fora de lloc. El llibre El codi Da Vinci de Dan Brown apareix com a crossa per comentar les diferents possibilitats d'assignar una figura a Sant Joan o Maria Magdalena. Es pot dir que aquest recurs apropa l’obra a l’experiència del lector no especialitzat, però aquest ús és una mica desconcertant sense aportar un valor afegit clar. Certament és original, però penso que no és bo pel llibre. I el fet que el llibre hagi fet augmentar el nombre de visitants a Santa Maria delle Grazie no és justificació.

El llibre inclou en 11 pàgines una bibliografia molt completa; com a curiositats, cal dir que inclou 8 llibres de Martin Kemp, un dels majors especialistes en Leonard; i també inclou un llibre escrit pel mateix Ross King.

I d’aquí a pocs anys el llibre, o de forma més general la interpretació del Sant Sopar o més generalista encara, l’enteniment de l’art europeu dels primers 1700 anys serà de difícil comprensió per a la majoria d’europeus que no coneixeran res d’història sagrada. Saber distingir entre profeta, apòstol, evangelista, beat, sant, Mare de Déu, advocació mariana, Déu Pare, Fill i Esperit Sant serà un coneixement que poca gent tindrà –independentment de les seves creences- i que dificultarà a l’observador ocasional saber i interpretar què és el que estarà veient. ( )