No és fàcil fer la ressenya de “The Darkening Age”. La intenció original de l’autora era fer l’itinerari que Damasci, l’últim mestre de filosofia neoplatònica a Atenes, que va haver de fugir de la ciutat a principis del segle VI per la pressió dels cristians que no toleraven la presència de teologies diferents de la seva. La idea central era com el cristianisme, un cop havia assolit una massa crítica, va enfrontar-se a les altres religions que eren practicades en l'Imperi Romà sovint de forma violenta, destruint temples, estàtues, documents i a vegades persones.

La realitat és que l’actual guerra de Síria va impedir de totes totes viatjar sobre el terreny, i l’autora va reformular el llibre; la intenció inicial seguia sent la mateixa, però s’escollien exemples de diverses parts de l’Imperi. Potser el major retret que es pot fer al llibre es que es basa principalment en descriure casos concrets d’intolerància , i no presenta de forma suficient un marc global del procés. Addicionalment, en un llibre on es presenten fets perquè el lector decideixi quina postura pot prendre no s’hauria de dramatitzar el relat com en una novel·la. I no s’acaba d’explicar com el cristianisme creixia malgrat les “males pràctiques” – de fet, comportaments criminals- que alguns dels seus seguidors duien a terme ja sigui de pensament, paraula, obra o omissió.

El cert es que la immensa majoria de la producció literària grega i romana van desaparèixer, en gran part gràcies al cristianisme. I també es va destruir la major de l’art clàssic, amb l’argument que eren ídols pagans que no podien esser tolerats. La destrucció actual dels temples de Palmira (que va patir un greu vandalisme dels cristians) per part de l’Isis demostra que en 20 segles el comportament humà ha evolucionat poc.

Noto a faltar la història dels oracles, que reflecteix be les visions contradictòries al llarg del temps que tenien cristians i pagans i que van portar a la destrucció i preservació, a la prohibició i exaltació d’una part del patrimoni cultural grecollatí.

Els oracles eren les revelacions del déus als homes; eren transmesos mitjançant les sibil·les, profetesses de l ‘inframón que entraven en èxtasi i envaïdes pel déu Apol·lo o Zeus revelaven el futur sovint usant enunciats obscurs com endevinalles i acròstics. Els llibres sibil·lins recollien les respostes oraculars i es conservaven al temple de Júpiter Capitolí. Arran de la destrucció del llibres durant la Guerra Social (segle I AC), es van enviar ambaixadors a Grècia i Àsia Menor per tractar de trobar-ne de nous. Així, van arribar gran nombre de llibres profètics a mans de particulars que finalment August va ordenar reunir, cremar els que considerava falsos i prohibir-ne la tinença. Uns dos mil llibres van ser cremats i només alguns considerats genuïns van ser preservats i dipositats al temple del déu Apol·lo al Palatí.

A la fi de l’Imperi Romà d'Occident els cristians van apoderar-se dels Llibres Sibil·lins i els van cremar. A partir de les restes, es van crear uns nous texts sibil·lins. En tant que les seves profecies podien ser interpretades sota la doctrina cristina, alguns pares de l’església com Lactanci i Sant Agustí sostenien que les seves declaracions anunciaven el naixement de la Mare de Déu, la Passió de Crist i el Judici Final, preparant al món pagà per a la vinguda de Crist de la mateixa manera que els Profetes havien preparat als jueus. Alguns teòlegs, com Tomàs d’Aquino no atorgaven la mateixa categoria a les sibil·les com als Profetes de l’Antic Testament, però això no va impedir que les sibil·les, malgrat el seu origen pagà, fossin reproduïdes en espais sagrats com a la Capella Sixtina. En resum, uns mateixos texts pagans són cremats i custodiats tant pels romans com pels cristians. Aquest exemple fa pal·les que sovint el criteri per jutjar una obra és més la utilitat que li proporciona al jutge que no pas les seves qualitats intrínseques.

El llibre sorprèn i aporta a la part on es concreten les persecucions que van patir els cristians; en particular tres, potser la més famosa la de Neró. Comparada en les grans catàstrofes de la història, sembla que cap va ser massa sanguinària, les seves víctimes es podien contar en centenars, no en milers. I no s’aplicaven contra el cristianisme, sinó més contra aquells que es negaven a fer ofrenes a l’emperador. Horrorós als ulls actuals, però no tant fa 2000 anys.

La idea central del llibre es pot veure millor recollida a l’obra “The Closing of the Western Mind: The Rise of Faith and the Fall of Reason” de Charles Freeman. Però això ja són paraules majors. ( )

RR-5