Canto jo i la muntanya balla és una novel·la en què prenen la paraula dones i homes, fantasmes i dones d’aigua, núvols i bolets, gossos i cabirols que habiten entre Camprodon i Prats de Molló. Una zona d’alta muntanya i fronterera que, més enllà de la llegenda, guarda la memòria de segles de lluita per la supervivència, de persecucions guiades per la ignorància i el fanatisme, de guerres fratricides, però que encarna també una bellesa a la qual no li calen gaires adjectius. Un terreny fèrtil per deixar anar la imaginació i el pensament, les ganes de parlar i d’explicar històries. Un lloc, potser, per començar de nou; un lloc per a una certa redempció. ( )

Amb una escriptura fabulosa l'escriptora ens porta a la vida rural dalt de les muntanyes més amunt de Camprodon. On dona veu a persones, muntanyes, arbres o animals. Genial ( )

Una meravella, poesia pura, cada capítol una sorpresa, qui ens parla? Persones, animals, dones d'aigua,elements, tot és possible. La història d'en Domènec i la Ció, la Mia, l'Hilari i el Jaume, i d'altres. La muntanya estimada, repectada i maleïda, a vegades, però sempre present. Les històries que s'expliquen a la vora del foc els dies d'hivern i a la fresca de les nits d'estiu. El llegia a poc a poc per que no s'acabés tan de pressa. ( )

"Primer hi ha la tempesta i el llamp i la mort d'en Domènec, el pagès poeta. Després la Dolceta, que no pot parar de riure, mentre explica històries de quatre dones penjades per bruixes. La Sió que va pujar tota sola la Mia i l'Hilari allà a dalt a Matavaques i les trompetes de la mort que, amb el seu barret negre i apetitós, anuncien la immutabilitat del cicle de la vida" ( )

Un cant a la muntanya i a la seva gent, la seva flora, la seva fauna, el seu orígen, el seu destí...
Un llenguatge ple de vida, potser el millor de la novel·la, segons el meu gust.
Original. Caldrà seguir l'autora! ( )