Aquest lloc utilitza galetes per a oferir els nostres serveis, millorar el desenvolupament, per a anàlisis i (si no has iniciat la sessió) per a publicitat. Utilitzant LibraryThing acceptes que has llegit i entès els nostres Termes de servei i política de privacitat. L'ús que facis del lloc i dels seus serveis està subjecte a aquestes polítiques i termes.
""The strong do as they can and the weak suffer what they must." --Thucydides The fate of the global economy hangs in the balance, and Europe is doing its utmost to undermine it, to destabilize America, and to spawn new forms of authoritarianism. Europe has dragged the world into hideous morasses twice in the last one hundred years... it can do it again. Yanis Varoufakis, the former Finance Minister of Greece, shows here that the Eurozone is a house of cards destined to fall without a radical change in direction. And, if the European Union falls apart, he argues, the global economy will not be far behind. Once America abandoned Europe in 1971 from the dollar zone, Europe's leaders decided to create a monetary union of 18 nations without control of their own money, without democratic accountability, and without a government to support the Central Bank. This bizarre economic super-power was equipped with none of the shock absorbers necessary to contain a financial crisis, while its design ensured that, when it came, the crisis would be massive. When disaster hit in 2009, Varoufakis argues that Europe turned against itself, humiliating millions of innocent citizens, driving populations to despair, and buttressing a form of bigotry unseen since the Second World War. Here, Varoufakis offers concrete policies that the rest of the world can take part in to intervene and help save Europe from impending catastrophe, and presents the ultimate case against austerity. With passionate, informative, and at times humorous prose, he warns that the implosion of an admittedly crisis-ridden and deeply irrational European capitalism should be avoided at all cost"--… (més)
Un pot estar d’acord –o no – amb les idees del Sr. Varoufakis. Un pot simpatitzar – o no – amb la seva afició al protagonisme, que el porta a voler figurar a tot arreu i a explicar la seva vida en els llibres que publica. Però hi ha dues coses que el fan interessant; és una persona intel·lectualment potent i té facilitat per explicar els temes complicats de forma senzilla, la qual cosa demostra que prèviament els ha entès bé.
En aquest llibre vol explicar el procés de creació de l’euro, quines han estat, segons ell, les conseqüències negatives i que s’hi pot fer per evitar-les. Té dos registres de lectura. El primer, que relata l’evolució del sistema monetari d’Europa des de Bretton Woods fins s l’actualitat és ben aprofitable; si bé es basa principalment en l’evolució d’algunes variables macro i no en les seves causes, el relat cobreix un ampli període de temps, es detallat i senzill d’entendre. Realment recomanable.
En aquesta part el llibre és un tractat incomplert de macroeconomia, presentant una visió parcial de la realitat. El protagonista de tots els capítols son una sèrie d’indicadors com la balança comercial , el tipus de canvi entre divises i el tipus d’interès fixat per cada banc central, fins al punt que sembla que regeixen el món. Sembla com si per a cada país el signe de cada variable sigui obra dels déus, que en una broma cruel han decidit el destí de cada estat sense tenir cap relació amb la realitat del país. Cal saber que aquest indicadors reflecteixen la competitivitat d’una economia, i aquesta és conseqüència de les accions dels ciutadans i el govern.
L’autor explica els successius projectes per estabilitzar les diferencies de canvi de les divises europees fins arribar a la creació de l’euro. El manteniment de tipus de canvi més o menys estables entre països que tenen forts lligams comercials és bo. Els tipus de canvi amb una alta variabilitat dificulten el comerç i la productivitat de les economies, afectant a creixement econòmic. El manteniment de tipus de canvi fixe entre economies dispars és possible si existeixen mecanismes que equilibrin les balances de pagament.
Històricament aquest mecanisme ha estat per part del sector privat les transferències dels emigrants, la inversió exterior, el turisme i préstecs. L’aportació del sector públic ha estat les intervencions dels bancs centrals en els mercats de divises o en la fixació del tipus d’interès, o també la imposició d’aranzels. El problema és que el sector privat és sensible al cicle econòmic, i quan venen mal dades son insuficients per mantenir la balança de pagaments.
Quan venen mal dades les intervencions públiques no son sostenibles, ni en la quantitat de recursos que hi haurien d’esmerçar ni en els danys col·laterals que causen. De forma que cal devaluar la moneda del país deficitari, la qual cosa a vegades provoca la devaluació –voluntària- d’altres monedes per mantenir la seva competitivitat relativa, anul·lant en part els efectes positius de la primera devaluació i potencialment alimentant un espiral diabòlic
Varoufakis comença pel principi, pels acords de Breton Woods de 1944. Estats Units tenia clar que Europa necessitava un rescat econòmic, i com a únic país amb la capacitat de fer-ho, va imposar el seu model.
* Convertibilitat del dolar en or (a 35 $ l’unça, 33,54 grams) , tipus de canvi fix entre el dòlar i les principals monedes europees (franc, marc, lira..) sempre que aquestes monedes tinguessin una massa monetària determinada. * Creació dels Fons Monetari Internacional per prestar diners als governs que ho necessitessin, en cas de l’existència de forts i continuats desequilibris de balança de pagaments.
Els desequilibris comercials entre països feien que el tipus de canvi fix tenien que ser negociats periòdicament; modificar la paritat franc-marc també afectava la paritat de cada divisa amb el dòlar. Un continuat dèficit francès fomentava l’especulació organitzada a través d’endeutar-se en francs, canviar-los per marcs, esperar a la devaluació del marc, canviar marc per francs i tornar el préstec en francs, quedant-se en un benefici en francs canviats o marcs per canviar. El banc central alemany ho evitava imprimint marcs que usava per comprar francs i eliminar el desequilibri inicial, encara que això afavoria la inflació a Alemanya. Aquest sistema es basava en un superàvit comercial americà que es compensava amb exportació de capitals a Europa.
Aquest sistema va durar fins a finals dels anys 60 del segle XX. El superàvit comercial americà es convertí en un dèficit, i els estats europeus no cooperaren en mantenir els tipus de canvi fix ni la convertibilitat fixa entre dolar/or (venent or per dòlars). Els especuladors s’adonaren que la convertibilitat donar/or no podria durar, i compraven or amb dòlars; fins hi tot el govern francès ho feu, augmentat les expectatives d’una devaluació del preu del dòlar respecte l’or. El 15 d’agost de 1971 Nixon va eliminar la convertibilitat entre el dolar i l’or.
Els desequilibris ja eren evidents als anys 60. El govern francès va proposar a l’alemany usar una moneda comú. El 23 de març de 1964 el ministre francès de finances Valèry Giscard d’Estaing ho va proposar al seu col·lega alemany Kurt Schmürcker, quedant aquesta proposta i les que van seguir en l’oblit durant molts anys. La idea subjacent és que França tindria més control sobre una moneda comú que no pas sobre el marc alemany. El desequilibri comercial forçaria a que el tipus de canvi del franc depengués de la benevolència del banc central alemany, i és això el que es volia evitar. Per Alemanya, l’ús del marc presentava problemes, perquè els superàvits comercials continuats portarien a una sobrevaloració que actuari en contra i anul·laria l’avantatge exportador .
Una banda del +/- 2,25 permetia una diferència de fins el 4,5% respecte al dòlar, que es considerava excessiva, perquè una moneda es podria devaluar fins a un 9% respecte a un altra que no fos el dòlar. L’acord de Basilea de 1972 va establir que el diferencia l màxim entre monedes fos del 4,5%. Aquest sistema col·lapsà el 1973, quan el dòlar passà a cotitzà de forma lliure. EL 1977 només participaven del sistema el marc, el franc belga i luxemburguès, el florí holandès i la corona danesa.
El 15 de setembre de 1978 es creava el Sistema Monetari Europeu, a iniciativa de Giscard d’Estaing i de Helmut Schmidt. Es creava un sistema semblant al de Bretton Woods, però d’àmbit europeu i amb el marc alemany en lloc del dòlar. Entre el 1978 i 1990 es succeïren diverses crisi econòmiques que dificultaren el manteniment d’una paritat més o menys fixa entre les divises comunitàries.
Entre 1991 i 1992 Jacques Delors ja va advertir que una moneda única (o un sistema de canvi fixe) requeria de deute públic comú i una política d’inversió comuna que absorbís capital dels països amb superàvit per invertir-lo en els països amb dèficit comercial. Mitterrand i Kohl donaren suport a la moneda única pensant que quan arribés una crisi els seus successor donarien un pas addicional permetent tant el deute públic com les inversions comuns; també seria necessària una harmonització fiscal i una coordinació dels pressupostos nacionals.
El 31 de desembre de 1998 es va fixar el tipus de canvi entre l’euro i les seves divises antecessores . L’u de gener de 2002 l’euro entrà en circulació i al principi tot anà bé, fins la crisi financera iniciada el 2008. La naturalesa de la crisi té poc a veure amb la moneda única; l’origen es que persones, empreses i estats sense prou solvència es van endeutar fins a nivells astronòmics.
Si bé a Europa aquest fenomen fou facilitat per la confluència dels tipus d’interès, que afavorí els deutors amb menys solvència, responsabilitzar l’euro de la Gran Recessió em sembla pixar fora de test. En lloc de demanar només els diners necessaris per invertir-los en incrementar la competitivitat d’empreses i països, cosa que hagués fet possible crear un excedent que hagués permès un retorn ordenat i com cal, majoritàriament es van malgastar en elefants blancs, obres faraòniques i consum irresponsable. Tothom quedà brut com una guilla; els bancs que feren els préstecs, els deutors que no podien tornar els diners.
A partir d’aquest punt, el llibre passa a tenir el to d’una tragèdia grega. L’autor aporta dades i raonaments per explicar que la Gran Recessió a Europa s’hagués pogut gestionar de millor forma, i que els grecs –per ser el primers en caure – van ser els que van patir més. Varoufakis responsabilitza a la troika (Eurogrup, BCE i FMI) d’infringir un patiment innecessari als ciutadans més humils, que son els que es queden sense feina i depenen més dels minvants pressupostos públics. Certament les coses s’haurien pogut fer d’una altra manera, però la magnitud de la tragèdia grega només fou possible amb el manteniment sostingut d’una política econòmica nefasta i uns hàbits socials suïcides. Varoufakis atén tot l’afer grec en detall en el seu llibre “Adults in the room”.
El llibre finalitza amb un resum de la proposta que fa Varoufakis i dos economistes més per permetre que algunes institucions de la Unió Europea tinguin un paper més actiu i més efectiu sense haver de modificar els tractats fundacionals de la UE.
Comença per un tema absolutament raonable. Si es Europa qui supervisa els bancs, és Europa qui ha d’assumir tots els costos d’un eventual rescat. Això hauria de ser així. No cal dir res mes.
El següent punt és una mica més controvertit. El BCE hauria de poder fer de pont perquè els estats membres poguessin refinançar la part de deute sobirà que està dintre del límit dels criteris de convergència. En tant que no es produeix una mutualització del deute ni aquest passa a ser assumit pel BCE, tampoc és un problema.
El tercer punt sona bé, però té els seus perills. Proposar dedicar part dels fons de l’expansió quantitativa (QE) en projectes d’inversió en infraestructures, de la ma del Banc Europeu d’Inversions, per un valor del 8% del PIB de la Unió. Jo m’hi apunto si tinc la seguretat que cap polític espanyol decidirà els projectes d’infraestructures. En cas contrari, cal esperar encara més aeroports inútils, autopistes buides, AVES a enlloc, corredors messetaris , constructors amb les butxaques plenes i sobres per M Rajoy.
Sobre el paper, el quart punt admet poca discussió. Crear un fons per assegurar que cap ciutadà de la Unió passa gana o fred.
En resum, és un bon llibre. No tot el que diu em sembla encertat, però tracte be l’evolució del sistema monetària europeu i els reptes que, ja des de la Unió Europea, aquest ha d’afrontar.
Em complau que Varoufakis expressi de forma clara el seu suport a que Catalunya decideixi el seu futur. Quan més siguem, més riurem. ( )
""The strong do as they can and the weak suffer what they must." --Thucydides The fate of the global economy hangs in the balance, and Europe is doing its utmost to undermine it, to destabilize America, and to spawn new forms of authoritarianism. Europe has dragged the world into hideous morasses twice in the last one hundred years... it can do it again. Yanis Varoufakis, the former Finance Minister of Greece, shows here that the Eurozone is a house of cards destined to fall without a radical change in direction. And, if the European Union falls apart, he argues, the global economy will not be far behind. Once America abandoned Europe in 1971 from the dollar zone, Europe's leaders decided to create a monetary union of 18 nations without control of their own money, without democratic accountability, and without a government to support the Central Bank. This bizarre economic super-power was equipped with none of the shock absorbers necessary to contain a financial crisis, while its design ensured that, when it came, the crisis would be massive. When disaster hit in 2009, Varoufakis argues that Europe turned against itself, humiliating millions of innocent citizens, driving populations to despair, and buttressing a form of bigotry unseen since the Second World War. Here, Varoufakis offers concrete policies that the rest of the world can take part in to intervene and help save Europe from impending catastrophe, and presents the ultimate case against austerity. With passionate, informative, and at times humorous prose, he warns that the implosion of an admittedly crisis-ridden and deeply irrational European capitalism should be avoided at all cost"--
En aquest llibre vol explicar el procés de creació de l’euro, quines han estat, segons ell, les conseqüències negatives i que s’hi pot fer per evitar-les. Té dos registres de lectura. El primer, que relata l’evolució del sistema monetari d’Europa des de Bretton Woods fins s l’actualitat és ben aprofitable; si bé es basa principalment en l’evolució d’algunes variables macro i no en les seves causes, el relat cobreix un ampli període de temps, es detallat i senzill d’entendre. Realment recomanable.
En aquesta part el llibre és un tractat incomplert de macroeconomia, presentant una visió parcial de la realitat. El protagonista de tots els capítols son una sèrie d’indicadors com la balança comercial , el tipus de canvi entre divises i el tipus d’interès fixat per cada banc central, fins al punt que sembla que regeixen el món. Sembla com si per a cada país el signe de cada variable sigui obra dels déus, que en una broma cruel han decidit el destí de cada estat sense tenir cap relació amb la realitat del país. Cal saber que aquest indicadors reflecteixen la competitivitat d’una economia, i aquesta és conseqüència de les accions dels ciutadans i el govern.
L’autor explica els successius projectes per estabilitzar les diferencies de canvi de les divises europees fins arribar a la creació de l’euro. El manteniment de tipus de canvi més o menys estables entre països que tenen forts lligams comercials és bo. Els tipus de canvi amb una alta variabilitat dificulten el comerç i la productivitat de les economies, afectant a creixement econòmic. El manteniment de tipus de canvi fixe entre economies dispars és possible si existeixen mecanismes que equilibrin les balances de pagament.
Històricament aquest mecanisme ha estat per part del sector privat les transferències dels emigrants, la inversió exterior, el turisme i préstecs. L’aportació del sector públic ha estat les intervencions dels bancs centrals en els mercats de divises o en la fixació del tipus d’interès, o també la imposició d’aranzels. El problema és que el sector privat és sensible al cicle econòmic, i quan venen mal dades son insuficients per mantenir la balança de pagaments.
Quan venen mal dades les intervencions públiques no son sostenibles, ni en la quantitat de recursos que hi haurien d’esmerçar ni en els danys col·laterals que causen. De forma que cal devaluar la moneda del país deficitari, la qual cosa a vegades provoca la devaluació –voluntària- d’altres monedes per mantenir la seva competitivitat relativa, anul·lant en part els efectes positius de la primera devaluació i potencialment alimentant un espiral diabòlic
Varoufakis comença pel principi, pels acords de Breton Woods de 1944. Estats Units tenia clar que Europa necessitava un rescat econòmic, i com a únic país amb la capacitat de fer-ho, va imposar el seu model.
* Convertibilitat del dolar en or (a 35 $ l’unça, 33,54 grams) , tipus de canvi fix entre el dòlar i les principals monedes europees (franc, marc, lira..) sempre que aquestes monedes tinguessin una massa monetària determinada.
* Creació dels Fons Monetari Internacional per prestar diners als governs que ho necessitessin, en cas de l’existència de forts i continuats desequilibris de balança de pagaments.
Els desequilibris comercials entre països feien que el tipus de canvi fix tenien que ser negociats periòdicament; modificar la paritat franc-marc també afectava la paritat de cada divisa amb el dòlar. Un continuat dèficit francès fomentava l’especulació organitzada a través d’endeutar-se en francs, canviar-los per marcs, esperar a la devaluació del marc, canviar marc per francs i tornar el préstec en francs, quedant-se en un benefici en francs canviats o marcs per canviar. El banc central alemany ho evitava imprimint marcs que usava per comprar francs i eliminar el desequilibri inicial, encara que això afavoria la inflació a Alemanya. Aquest sistema es basava en un superàvit comercial americà que es compensava amb exportació de capitals a Europa.
Aquest sistema va durar fins a finals dels anys 60 del segle XX. El superàvit comercial americà es convertí en un dèficit, i els estats europeus no cooperaren en mantenir els tipus de canvi fix ni la convertibilitat fixa entre dolar/or (venent or per dòlars). Els especuladors s’adonaren que la convertibilitat donar/or no podria durar, i compraven or amb dòlars; fins hi tot el govern francès ho feu, augmentat les expectatives d’una devaluació del preu del dòlar respecte l’or. El 15 d’agost de 1971 Nixon va eliminar la convertibilitat entre el dolar i l’or.
Els desequilibris ja eren evidents als anys 60. El govern francès va proposar a l’alemany usar una moneda comú. El 23 de març de 1964 el ministre francès de finances Valèry Giscard d’Estaing ho va proposar al seu col·lega alemany Kurt Schmürcker, quedant aquesta proposta i les que van seguir en l’oblit durant molts anys. La idea subjacent és que França tindria més control sobre una moneda comú que no pas sobre el marc alemany. El desequilibri comercial forçaria a que el tipus de canvi del franc depengués de la benevolència del banc central alemany, i és això el que es volia evitar. Per Alemanya, l’ús del marc presentava problemes, perquè els superàvits comercials continuats portarien a una sobrevaloració que actuari en contra i anul·laria l’avantatge exportador .
Una banda del +/- 2,25 permetia una diferència de fins el 4,5% respecte al dòlar, que es considerava excessiva, perquè una moneda es podria devaluar fins a un 9% respecte a un altra que no fos el dòlar. L’acord de Basilea de 1972 va establir que el diferencia l màxim entre monedes fos del 4,5%. Aquest sistema col·lapsà el 1973, quan el dòlar passà a cotitzà de forma lliure. EL 1977 només participaven del sistema el marc, el franc belga i luxemburguès, el florí holandès i la corona danesa.
El 15 de setembre de 1978 es creava el Sistema Monetari Europeu, a iniciativa de Giscard d’Estaing i de Helmut Schmidt. Es creava un sistema semblant al de Bretton Woods, però d’àmbit europeu i amb el marc alemany en lloc del dòlar. Entre el 1978 i 1990 es succeïren diverses crisi econòmiques que dificultaren el manteniment d’una paritat més o menys fixa entre les divises comunitàries.
Entre 1991 i 1992 Jacques Delors ja va advertir que una moneda única (o un sistema de canvi fixe) requeria de deute públic comú i una política d’inversió comuna que absorbís capital dels països amb superàvit per invertir-lo en els països amb dèficit comercial. Mitterrand i Kohl donaren suport a la moneda única pensant que quan arribés una crisi els seus successor donarien un pas addicional permetent tant el deute públic com les inversions comuns; també seria necessària una harmonització fiscal i una coordinació dels pressupostos nacionals.
El 31 de desembre de 1998 es va fixar el tipus de canvi entre l’euro i les seves divises antecessores . L’u de gener de 2002 l’euro entrà en circulació i al principi tot anà bé, fins la crisi financera iniciada el 2008. La naturalesa de la crisi té poc a veure amb la moneda única; l’origen es que persones, empreses i estats sense prou solvència es van endeutar fins a nivells astronòmics.
Si bé a Europa aquest fenomen fou facilitat per la confluència dels tipus d’interès, que afavorí els deutors amb menys solvència, responsabilitzar l’euro de la Gran Recessió em sembla pixar fora de test. En lloc de demanar només els diners necessaris per invertir-los en incrementar la competitivitat d’empreses i països, cosa que hagués fet possible crear un excedent que hagués permès un retorn ordenat i com cal, majoritàriament es van malgastar en elefants blancs, obres faraòniques i consum irresponsable. Tothom quedà brut com una guilla; els bancs que feren els préstecs, els deutors que no podien tornar els diners.
A partir d’aquest punt, el llibre passa a tenir el to d’una tragèdia grega. L’autor aporta dades i raonaments per explicar que la Gran Recessió a Europa s’hagués pogut gestionar de millor forma, i que els grecs –per ser el primers en caure – van ser els que van patir més. Varoufakis responsabilitza a la troika (Eurogrup, BCE i FMI) d’infringir un patiment innecessari als ciutadans més humils, que son els que es queden sense feina i depenen més dels minvants pressupostos públics. Certament les coses s’haurien pogut fer d’una altra manera, però la magnitud de la tragèdia grega només fou possible amb el manteniment sostingut d’una política econòmica nefasta i uns hàbits socials suïcides. Varoufakis atén tot l’afer grec en detall en el seu llibre “Adults in the room”.
El llibre finalitza amb un resum de la proposta que fa Varoufakis i dos economistes més per permetre que algunes institucions de la Unió Europea tinguin un paper més actiu i més efectiu sense haver de modificar els tractats fundacionals de la UE.
Comença per un tema absolutament raonable. Si es Europa qui supervisa els bancs, és Europa qui ha d’assumir tots els costos d’un eventual rescat. Això hauria de ser així. No cal dir res mes.
El següent punt és una mica més controvertit. El BCE hauria de poder fer de pont perquè els estats membres poguessin refinançar la part de deute sobirà que està dintre del límit dels criteris de convergència. En tant que no es produeix una mutualització del deute ni aquest passa a ser assumit pel BCE, tampoc és un problema.
El tercer punt sona bé, però té els seus perills. Proposar dedicar part dels fons de l’expansió quantitativa (QE) en projectes d’inversió en infraestructures, de la ma del Banc Europeu d’Inversions, per un valor del 8% del PIB de la Unió. Jo m’hi apunto si tinc la seguretat que cap polític espanyol decidirà els projectes d’infraestructures. En cas contrari, cal esperar encara més aeroports inútils, autopistes buides, AVES a enlloc, corredors messetaris , constructors amb les butxaques plenes i sobres per M Rajoy.
Sobre el paper, el quart punt admet poca discussió. Crear un fons per assegurar que cap ciutadà de la Unió passa gana o fred.
En resum, és un bon llibre. No tot el que diu em sembla encertat, però tracte be l’evolució del sistema monetària europeu i els reptes que, ja des de la Unió Europea, aquest ha d’afrontar.
Em complau que Varoufakis expressi de forma clara el seu suport a que Catalunya decideixi el seu futur. Quan més siguem, més riurem. ( )