L’escepticisme no té bona premsa, sovint se l’identifica amb el negativisme sistemàtic, amb el cinisme o amb la manca de compromís. Tanmateix, des que Sòcrates va dir allò tan conegut de “Només sé que no sé res” i va patentar l’eslògan de l’escepticisme clàssic, ha plogut molt i les ciències han avançat una barbaritat. Evidentment l’escepticisme dut fins a l’últim extrem seria un pensament estèril i autodestructiu; per això a mitjans del segle XX s’establiren les bases de l’escepticisme modern, el que qüestiona la validesa d’una afirmació particular apel·lant a les proves que poden demostrar-la o desmentir-la. I quan parlem de proves, seguirem el mateix mètode que utilitza la ciència per confirmar o rebutjar una hipòtesi amb les eines de la inducció, la deducció, l’observació i la verificació.

Tot això ve a tomb perquè acabo de llegir amb plaer i gran profit el llibre “Por qué creemos en cosas raras” de Michael Shermer, doctor en Història de la Ciència, professor del California Institute of Technology, col·laborador de Scientific American i fundador de la Skeptics Society. En les seves pàgines, el doctor Shermer aborda de forma molt raonada algunes de les pseudociències i supersticions més populars en l’actualitat i, tot aplicant els mètodes de l’escèptic, demostra que no hi ha cap motiu per creure en elles.

En una primera part es diseccionen fenòmens tan pintorescos com la telepatia, les experiències properes a la mort, les abduccions alienígenes o les teràpies de regressió. Segueix un bloc de capítols dedicat a l’evolució i les pretensions del creacionisme de convertir-se en disciplina científica.

En ser aquest un llibre escrit des d’Estats Units, el lector d’aquí pot caure en la temptació de mirar-s’ho tot amb aires de superioritat eurocentrista, ja que aquestes superxeries són molt menys populars en aquest costat de l’Atlàntic. Per tant les pacients i raonables refutacions de Shermer fan l’efecte d’un atac d’artilleria sobre un núvol de fum o, dit més planerament, “matar mosques a canonades”.

Llavors arriba la part que s’enfronta a un fenomen més greu i que ens toca de més a prop, com són les teories negacionistes, que posen en dubte la realitat de l’Holocaust. (I aquí és on jo tinc la meva epifania particular). Sorprèn d’entrada la calma i equanimitat amb la que l’autor aborda la qüestió, quan jo hauria condemnat ipso facto els seus defensors com una colla execrable de neonazis. Però el fet és que darrera del negacionisme hi ha alguns personatges amb una certa pàtina universitària i els seus arguments no es poden rebutjar a la lleugera. De sobte, ja entrenat per les escèptiques pàgines anteriors, m’adono que molts fets relacionats amb l’Holocaust me’ls he cregut cegament, simplement perquè provenien de fonts que jo considerava fiables (bé, en aquest cas, més que fonts caldria parlar del statu quo en el que m’he criat) i no m’he preocupat gaire de contemplar l’alternativa.

No patiu, amb això no vull dir que jo també m’hagi tornat negacionista: els fets que exposa Shermer són contundents, davant dels arguments dels seus oponents, que a penes dissimulen un antisemitisme visceral (o un interès crematístic, ja que "anar a la contra" sempre té el seu públic). Tan sols volia apuntar que ens acollim còmodament a les tesis del “amics”, pressuposant que totes seran igual de bones i sense aportar el necessari esperit crític. És imprescindible doncs fonamentar les nostres creences, perquè no ens agafi desprevinguts algun oportunista de falses divinitats.

I d’això parla la darrera part del llibre: per què gent aparentment intel·ligent creu en coses rares? La conclusió de Shermer és senzilla, però profunda al mateix temps: “La gent intel·ligent creu en coses rares perquè està entrenada per defensar creences i afirmacions a les que ha arribat per raons poc intel·ligents”.

Per tant, constitueix una saludable invitació a abandonar els nostres prejudicis invisibles: finalment, la ciència (en la qual jo crec) no treballa amb certeses absolutes, sinó que avança tot corregint i millorant teories passades. Aquest llibre hauria de ser un depuratiu obligatori a totes les escoles; però també a tots els cafès i a les estacions de tren.

I ara us deixo amb aquesta meravellosa màxima de David Hume (1711-1776) perquè hi reflexioneu la resta de les vostres vides:

“que cap testimoni sigui suficient per confirmar un miracle a menys que el testimoni sigui de tals característiques que la seva falsedat seria més miraculosa que el fet que pretén confirmar” ( )