IniciGrupsConversesMésTendències
Cerca al lloc
Aquest lloc utilitza galetes per a oferir els nostres serveis, millorar el desenvolupament, per a anàlisis i (si no has iniciat la sessió) per a publicitat. Utilitzant LibraryThing acceptes que has llegit i entès els nostres Termes de servei i política de privacitat. L'ús que facis del lloc i dels seus serveis està subjecte a aquestes polítiques i termes.
Hide this

Resultats de Google Books

Clica una miniatura per anar a Google Books.

The Rest Is Noise: Listening to the…
S'està carregant…

The Rest Is Noise: Listening to the Twentieth Century (PICADOR) (edició 2008)

de Alex Ross (Autor)

MembresRessenyesPopularitatValoració mitjanaConverses / Mencions
2,431514,734 (4.3)3 / 109
The scandal over modern music has not died--while paintings by Picasso and Pollock sell for millions of dollars, works from Stravinsky's Rite of Spring onward still send ripples of unease through audiences. Yet the influence of modern music can be felt everywhere. Avant-garde sounds populate the soundtracks of Hollywood thrillers. Minimalist music has had a huge effect on rock, pop, and dance music from the Velvet Underground onward. Music critic Alex Ross shines a bright light on this secret world, taking us from Vienna before the First World War to Paris in the twenties, from Hitler's Germany and Stalin's Russia to New York in the sixties and seventies. We follow the rise of mass culture and mass politics, of new technologies, of hot and cold wars, of experiments, revolutions, and riots. The end result is not so much a history of twentieth-century music as a history of the twentieth century through its music.--From publisher description.… (més)
Membre:easierwithpractice
Títol:The Rest Is Noise: Listening to the Twentieth Century (PICADOR)
Autors:Alex Ross (Autor)
Informació:Picador (2008), Edition: First, 720 pages
Col·leccions:2017
Valoració:*****
Etiquetes:No n'hi ha cap

Detalls de l'obra

The Rest Is Noise: Listening to the Twentieth Century de Alex Ross

S'està carregant…

Apunta't a LibraryThing per saber si aquest llibre et pot agradar.

Malgrat el conegut aforisme que diu que escriure sobre música és com ballar arquitectura, continuem insistint en vestir amb paraules la més abstracta de les arts. No és un subjecte fàcil que es deixi descriure sense resistència i requereix una escriptura tan potent com subtil per coronar amb èxit l’empresa. El crític nord-americà Alex Ross, firma estelar de “The Newyorker”, indubtablement ho ha aconseguit amb “El ruido eterno (escuchar al siglo XX a través de su música)” que acaba d’arribar a les llibreries de la mà de Seix Barral.

Com explicita el seu subtítol, la intenció de Ross és la de narrar de forma paral·lela la història del segle XX i la de la seva música, molt especialment com la primera ha influït i donat forma a la segona. I quan es parla de música, no es refereix únicament a la música dita seriosa que al llarg del segle passat va foragitar gradualment el públic de les sales de concerts, sinó a tota mena de música, perquè, com li va dir Alban Berg a un reticent i admiratiu George Gershwin, “la música, és la música”. Així, amb esperit ecumènic, ens trobarem com Charlie Parker li dedica un solo a Igor Stravinsky, mentre que aquest (mentre deixa caure el whisky per l’emoció) dóna idees al rocker Bo Diddley, per exemple.

Ross inicia cada capítol amb una escena gairebé cinematogràfica que pretén representar un moment significatiu de la música de la centúria passada. Així identifica el principi del segle XX amb l’estrena de la Salomé de Richard Strauss, on s’hi aplegaren Puccini, el matrimoni Mahler, Arnold Schoenberg i potser un jove Adolf Hitler, presència no del tot documentada, però que hi afegeix el picant irresistible. A partir d’aquesta fantàstica improbabilitat basteix una fascinant estructura on el missatge principal, tal com diu al seu bloc, és que “composers matter”. O sigui que els compositors importen més del que sembla, que són persones immerses de ple al seu temps, víctimes, protagonistes, manipuladors i propulsors, i que la seva obra rarament ha nascut al marge dels esdeveniments.

D’un segle tan ple de peripècies sanguinàries, experiments revolucionaris i totalitarismes diversos se’n poden extreure històries ben suculentes que es llegeixen gairebé com una novel·la (i perdó pel clixé). Ja us vaig parlar fa uns dies dels destins antitètics de Janáček i Sibelius, però igual d’interessants són les vides paral·leles de Schoenberg i Stravinski, l’estrany final del lacònic, abstracte i nazi Anton Webern, els equilibris de l’egoista Richard Strauss a l’Alemanya de Hitler o els del contradictori Shostakovitx a la Rússia de Stalin, o les subvencions de la CIA per promoure els cursos de Darmstadt.

Inevitablement, el llibre perd cohesió quan arriba a la segona meitat del segle, potser perquè els compositors dels que parla encara són massa recents com per saber si entraran o no en el cànon. Això implica una visió menys articulada, molt més de catàleg, accentuada també per aquest corrent de “tot s’hi val” que ha estat tan freqüent a la pràctica artística de les últimes dècades.

Però per molta eloqüència que mostri Alex Ross, escriure sobre música implica en un moment o altre parlar d’escales, d’acords, de notes dominants i de totes aquestes coses que els ignorants musicals trobem tan incomprensibles. Per això s’agraeix que el llibre es complementi amb una web (www.therestisnoise.com) on es poden sentir fragments pertinents de les peces comentades en el text, així com assajos complementaris i alguns documents històrics que mereixen la visita. S’hi afegeix també una discografia i una bibliografia recomanades.

Molta de la música continguda en aquest llibre no és de fàcil digestió i requereix la participació d’un oient actiu i sense prejudicis; i malgrat tot els seus sons els podem trobar a diari, integrats en la nostra quotidianitat: a les bandes sonores de les pel·lícules de terror, als politons del mòbil, a les bases rítmiques del hip-hop, als paisatges sonors d’una cançó de Radiohead o com a decoració d’un anunci de cotxes. Per a mi el llegat més important d’aquest meravellós llibre ha estat el de fer-me renéixer l’interès per un tipus de música que tenia una mica oblidat.

Uns comentaris finals sobre la traducció, perquè quan el nom del traductor (Luis Gago) apareix en portada i a més se li permet una extensa nota de declaració d’intencions, el mínim que es pot demanar és que ho faci bé. Per començar, el títol original és “The rest is noise” (la resta és soroll), que a mi m’agrada molt més que “El ruido eterno”. Gago i/o l’editorial opinen que quedava poc eufònic i, amb el vist-i-plau de l’autor, n’han sacrificat les ressonàncies hamletianes. Qüestió de gustos.

Pot ser matèria de discussió que la música incidental que l’alemany Felix Mendelssohn escrigué pel “Somni d’una nit d’estiu” aparegui titulada en anglès. El que no es pot acceptar és que s’infiltri alguna Bavaria on hauria de dir Baviera. Ni que la cançó “A day in the life” de The Beatles es converteixi en “Una canción en la vida”. Ni que la novel·la de Juli Verne, “La volta al món en 80 dies” (consagrada fins i tot per l’amic Cortázar), esdevingui “Alrededor del mundo en 80 días”, en una traducció directa de l’anglès. En obres d’aquesta envergadura, el traductor hauria de tenir coneixements que anessin més enllà de la suficiència lingüística. Encara que Peter Lorre era un actor camaleònic, no es pot afirmar que feia de “nen assassí” a M de Fritz Lang. No era més aviat un assassí de nens? Direu que sóc un perepunyetes, però aquests detalls em fan pensar que potser no em trobo en tan bones mans com indica l’elegant fluïdesa de la traducció. ( )
  allau | Oct 25, 2009 |
In the process of laying out his history in sound, Ross fashions what amounts to a tacit revisionist picture, a small quiet revolution of his own. He gives the traditional trinity of Schoenberg, Stravinsky, and Bartók their due, both historically and technically, likewise other important figures like Webern and Cage. But the longest and warmest chapters in Ross' book concern the late-Romantic Finn Jean Sibelius and the eclectic but mostly tonal Brit Benjamin Britten. Those two and Shostakovich form a sort of counter-trinity in Ross' book: three composers who bucked the Modernist narrative that revolution is the name of the game, who wrote much of the time in traditional genres however personalized, and who were some of the most crowd-pleasing of 20th-century composers.

I asked Ross if he had intended a strike at the old consensus. The answer was: not exactly as such. "My plan all along," he replied, "was to write a book that would encompass both the Modernist revolution and those composers who fell outside of Modernism's conventional lineage. I didn't plan on supplanting the hierarchy that already existed (if I were capable of such a thing), but, rather, to supplement it. So, I see the century in terms of Stravinsky, Schoenberg, Bartók AND Sibelius, Shostakovich, Britten, AND—very central to me—Berg and Messiaen." Ross adds that the view of the Modern period, or any period, can't be summarized in only a few figures: "When we talk about 19th-century music, we don't try to boil it down to three composers. I don't know if anyone with a straight face would say that the major composers of the 19th century were, say, Beethoven, Verdi, and Wagner ...What about Schubert? Brahms? Berlioz? Etc. It should be the same with the 20th century."
afegit per elenchus | editaSlate.com, Jan Swafford (Sep 1, 2008)
 
The book achieves a remarkable interdisciplinary synthesis, in which music illuminates history as well as vice versa. Throughout, Ross fluently switches tempo and focus, between super-elegant New Yorker-style profiles of representative artists, and widescreen pans across whole movements and cultural periods, zooming in unerringly on fascinating detail. But what really sets his writing apart is the language he has forged to evoke sound. On The Rite of Spring: "Having assembled his folk melodies, Stravinsky proceeded to pulverize them into motivic bits, pile them up in layers, and reassemble them in cubistic collages and montages." On Messiaen's From the Canyons to the Stars: "There is a supernova of A major, billowing into the lowest and highest reaches of the orchestra and whiting out in fortissimo strings." ("Whiting out" is perfect.)
afegit per Milesc | editaThe Guardian, Steven Poole (Mar 15, 2008)
 
“The Rest Is Noise” is a great achievement. Rilke once wrote of how he learned to stand “more seeingly” in front of certain paintings. Ross enables us to listen more hearingly.
 

» Afegeix-hi altres autors (12 possibles)

Nom de l'autorCàrrecTipus d'autorObra?Estat
Ross, Alexautor primaritotes les edicionsconfirmat
Strick, CharlotteDissenyador de la cobertaautor secundarialgunes edicionsconfirmat

Pertany a aquestes col·leccions editorials

Has d'iniciar sessió per poder modificar les dades del coneixement compartit.
Si et cal més ajuda, mira la pàgina d'ajuda del coneixement compartit.
Títol normalitzat
Títol original
Títols alternatius
Data original de publicació
Gent/Personatges
Llocs importants
Informació del coneixement compartit en anglès. Modifica-la per localitzar-la a la teva llengua.
Esdeveniments importants
Pel·lícules relacionades
Premis i honors
Informació del coneixement compartit en anglès. Modifica-la per localitzar-la a la teva llengua.
Epígraf
Informació del coneixement compartit en anglès. Modifica-la per localitzar-la a la teva llengua.
"It seems to me ... that despite the logical, moral rigor music may appear to display, it belongs to the world of spirits, for whose absolute reliability in matters of human reason and dignity I would not exactly want to put my hand in the fire. That I am nevertheless devoted to it with all my heart is one of those contradictions which, whether a cause for joy or regret are inseparable from human nature." Thomas Mann, Doctor Faustus
HAMLET: ... - the rest is silence.
HORATIO: Now cracks a noble heart. Good night, sweet prince. And flights of angels sing thee to thy rest! [March within.] Why does the drum come hither?
Dedicatòria
Informació del coneixement compartit en anglès. Modifica-la per localitzar-la a la teva llengua.
For my parents and Jonathan
Primeres paraules
Informació del coneixement compartit en anglès. Modifica-la per localitzar-la a la teva llengua.
In the spring of 1928, George Gershwin, the creator of Rhapsody in Blue, toured Europe and met the leading composers of the day. (Preface)
When Richard Strauss conducted his opera Salome on May 16, 1906, in the Austrian city of Graz, several crowned heads of European music gathered to witness the event.
Citacions
Informació del coneixement compartit en anglès. Modifica-la per localitzar-la a la teva llengua.
At the beginning of the 21st century, the impulse to pit classical music against pop culture no longer makes intellectual or emotional sense. Young composers have grown up with pop music ringing in their ears, and they make use of it or ignore it as the occasion demands. They are seeking the middle ground between the life of the mind and the noise of the street.
Darreres paraules
Informació del coneixement compartit en anglès. Modifica-la per localitzar-la a la teva llengua.
(Clica-hi per mostrar-ho. Compte: pot anticipar-te quin és el desenllaç de l'obra.)
Nota de desambiguació
Editor de l'editorial
Creadors de notes promocionals a la coberta
Llengua original
CDD/SMD canònics
LCC canònic
The scandal over modern music has not died--while paintings by Picasso and Pollock sell for millions of dollars, works from Stravinsky's Rite of Spring onward still send ripples of unease through audiences. Yet the influence of modern music can be felt everywhere. Avant-garde sounds populate the soundtracks of Hollywood thrillers. Minimalist music has had a huge effect on rock, pop, and dance music from the Velvet Underground onward. Music critic Alex Ross shines a bright light on this secret world, taking us from Vienna before the First World War to Paris in the twenties, from Hitler's Germany and Stalin's Russia to New York in the sixties and seventies. We follow the rise of mass culture and mass politics, of new technologies, of hot and cold wars, of experiments, revolutions, and riots. The end result is not so much a history of twentieth-century music as a history of the twentieth century through its music.--From publisher description.

No s'han trobat descripcions de biblioteca.

Descripció del llibre
Sumari haiku

Cobertes populars

Dreceres

Valoració

Mitjana: (4.3)
0.5
1 3
1.5 1
2 7
2.5 4
3 24
3.5 17
4 114
4.5 37
5 152

Ets tu?

Fes-te Autor del LibraryThing.

 

Quant a | Contacte | LibraryThing.com | Privadesa/Condicions | Ajuda/PMF | Blog | Botiga | APIs | TinyCat | Biblioteques llegades | Crítics Matiners | Coneixement comú | 163,443,343 llibres! | Barra superior: Sempre visible