Aquesta novel·la de Julian Barnes ha estat arreu molt aclamada i jo, a més, vaig sentir un gran interès per llegir-la sobretot després d'haver assistit a la presentació
a Barcelona pel mateix autor de la traducció al castellà. Conec les seves obres curtes, contes especialment i alguna altra cosa i és un dels meus autors favorits.
La seva ironia sempre
mesurada i encertada en el espai de la literatura és una meravella.
Jo el tinc per un autor "d'esprit" com es definien en la noblesa francesa a aquells que sempre i en qualsevol moment trobaven el mot just i punyent, si calia.
Arthur and George amb l'edició de Vintage que he llegit m'ha deixat una mica desconcertat.
No reconec aquí el Barnes que jo admiro. Crec que ha fet una novel·la basada en fets reals i això, penso jo, l'ha constret a limitar els seus dots de narrador creatiu i agosarat de les seves altres obres que conec.
He trobat la novel·la feixuga, sobretot després de la presentació i descripció dels fets i dels personatges.
Segurament un bon coneixedor de Sherlock Holmes en podrà treure més profit que jo, doncs com ha estat suficientment dit el personatge anomenat Arthur a l'obra
no es cap altre que Sir Arthur Conan Doyle l'autor del reconegut detectiu.
Barnes s'atarda molt amb ell precisament i si bé es cert que a través de les dèries i virtuts
de Sir Arthur podem copsar l'entorn social de la fi de l'època victoriana, no treu també que per un lector com jo, des de Barcelona, ho trobi una mixa massa exagerat i reiteratiu.
Crec que l'obra li sobren pàgines i pàgines de descripcions monòtones d'una societat ben poc atractiva.
Curiosament això li passa a un autor que en els seus relats breus controla meravellosament bé els "tempi" i la forma del que escriu.
Tanmateix, tret d'aquestes particularitats que menciono l'obra no deixa de ser molt interessant i l'història (una història més
d'una injustícia més) és prou colpidora com per recomanar el llibre. ( )