IniciGrupsConversesMésTendències
Cerca al lloc
Aquest lloc utilitza galetes per a oferir els nostres serveis, millorar el desenvolupament, per a anàlisis i (si no has iniciat la sessió) per a publicitat. Utilitzant LibraryThing acceptes que has llegit i entès els nostres Termes de servei i política de privacitat. L'ús que facis del lloc i dels seus serveis està subjecte a aquestes polítiques i termes.
Hide this

Resultats de Google Books

Clica una miniatura per anar a Google Books.

Fault Lines: How Hidden Fractures Still…
S'està carregant…

Fault Lines: How Hidden Fractures Still Threaten the World Economy (edició 2011)

de Raghuram G. Rajan (Autor)

MembresRessenyesPopularitatValoració mitjanaMencions
317763,305 (3.68)3
Raghuram Rajan was one of the few economists who warned of the global financial crisis before it hit. Now, as the world struggles to recover, it's tempting to blame what happened on just a few greedy bankers who took irrational risks and left the rest of us to foot the bill. In Fault Lines, Rajan argues that serious flaws in the economy are also to blame, and warns that a potentially more devastating crisis awaits us if they aren't fixed. Rajan shows how the individual choices that collectively brought about the economic meltdown--made by bankers, government officials, and ordinary homeowners--were rational responses to a flawed global financial order in which the incentives to take on risk are incredibly out of step with the dangers those risks pose. He traces the deepening fault lines in a world overly dependent on the indebted American consumer to power global economic growth and stave off global downturns. He exposes a system where America's growing inequality and thin social safety net create tremendous political pressure to encourage easy credit and keep job creation robust, no matter what the consequences to the economy's long-term health; and where the U.S. financial sector, with its skewed incentives, is the critical but unstable link between an overstimulated America and an underconsuming world. In Fault Lines, Rajan demonstrates how unequal access to education and health care in the United States puts us all in deeper financial peril, even as the economic choices of countries like Germany, Japan, and China place an undue burden on America to get its policies right. He outlines the hard choices we need to make to ensure a more stable world economy and restore lasting prosperity.… (més)
Membre:sujitac
Títol:Fault Lines: How Hidden Fractures Still Threaten the World Economy
Autors:Raghuram G. Rajan (Autor)
Informació:Princeton University Press (2011), Edition: Revised ed., 280 pages
Col·leccions:La teva biblioteca
Valoració:
Etiquetes:to-read

Detalls de l'obra

Fault Lines: How Hidden Fractures Still Threaten the World Economy de Raghuram G. Rajan

S'està carregant…

Apunta't a LibraryThing per saber si aquest llibre et pot agradar.

No hi ha cap discussió a Converses sobre aquesta obra.

» Mira també 3 mencions

Raghuram Rajan és un economista indi que te el mèrit d’haver alertat l’any 2005 des del seu càrrec d’economista en cap del FMI dels símptomes de la crisi iniciada el 2007, la qual va destruir una part important de les entitats financeres de diversos països i crear una dècada econòmicament estèril. Aquest llibre analitza aquest tema, i també altres desequilibris econòmics que generen forts daltabaixos a l’economia mundial; i finalment aporta una sèrie de propostes per millorar el funcionament general de l’economia o al menys fer que les següents crisi siguin diferents.

En cada capítol l’autor descriu amb detall i coneixement un cas que serveix d’exemple, i està acompanyat d’unes bones explicacions teòriques, fent que els conceptes siguin més entenedors. Les notes a peu de pàgina proporcionen també molta informació valuosa. Generalment els problemes econòmics descrits estan creats perquè les persones que prenen les decisions tenen uns biaixos determinats o be estant sotmeses a unes pressions que les fan decidir en un determinat sentit; en altres casos, la corrupció representa un paper important; tot plegat és una altra forma de dir que son humans i fal·libles.

El títol alternatiu del primer capítol podria ser “L’infern és ple de bones intencions”. Es centra en el paper del govern americà i el sector públic en creació de la bombolla immobiliària. El (bon) propòsit del govern dels Estats Units d’augmentar l’habitatge en propietat entre la població d’ingressos més baixos el va portar a actuar maldestrament sobre unes institucions que no estaven dissenyades per aquesta fi, creant uns incentius sobre el sector privat de forma que conjuntament van provocar una crisi de proporcions gegantines i amb seqüeles permanents. Aquest tema també es tracta en els capítols sisè i setè. La història s’inicia i desenvolupa als EEUU, però els comportaments descrits també van ser presents a molts països i també a Catalunya.

En les primeres pàgines hi ha una breu però excel·lent explicació de les causes que originen la desigualtat en els Estats Units, i de rebot als altres països. Les desigualtats econòmiques es produeixen tant en la renda (hi ha una dispersió important en els salaris, principal causa de desigualtat en els ingressos) com en el patrimoni (les propietats immobiliàries expliquen la major part de la variabilitat patrimonial). La principal causa que identifica son les diferències en l’educació, en un moment on les empreses requereixen treballadors altament qualificats per poder competir en els mercats mundials. I l’estabilitat familiar te un efecte multiplicador de la qualitat en l’educació; les famílies estructurades que fan tot el possible per l’èxit del seus fills son capaces de redireccionar una adolescència difícil, al contrari que les famílies desorganitzades, on els seus integrants més joves troben un suport escàs davant les dificultats de la vida.

Els polítics han reconegut els problemes causats per una desigualtat creixent, i sembla que tots encomanen la solució a la millora de l’educació, però aquesta és una solució a llarg termini i que no resol els problemes a l’actual població desfavorida. Per compensar a curt termini els reptes creats per la desigualtat les eines alternatives a usar son les de caràcter redistributiu de la renda, les quals requereixen d’ingressos fiscals i aquest és un àmbit on hi ha profundes diferències polítiques polítiques que dificulten que qualsevol iniciativa en aquest àmbit reïxi.

La millor forma que va trobar el govern americà per reduir la desigualtat econòmica va ser fomentar l’adquisició d’habitatges per part de les famílies amb ingressos baixos i moderats. El finançament últim de la compra per part de les famílies amb ingressos més baixos es duia a terme gràcies a l’activitat d’una sèrie d’empreses privades que estaven fortament influïdes per les polítiques dictades pel govern des de el departament d’habitatge (HUD): FNMA – Fannie Mae i FHLMC – Freddie Mac, creades el 1938 i privatitzades a finals dels any 60 per reduir el disparat dèficit pública generat per la guerra del Vietnam. Aquesta solució aportava múltiples beneficis; incrementava la demanda agregada i permetia l’accés a l’habitatge de forma ràpida a la població de renda baixa i tot sense incrementar la despesa pública.

Un bon exemple de que el sistema no estava preparat per administrar la situació era la debilitat del regulador d’aquestes institucions públiques, una agència sense experiència en el mercat financer i depenent del propi departament d’habitatge.

L’any 2000 el polític demòcrata Andrew Cuomo, ministre de HUD, va fer augmentar del 42% al 50% els fons que Fannie Mae i Freddie Mac havien de destinar a comprar obligacions de deute garantit (CDO) originats pel préstecs atorgats a les famílies d’ingressos baixos als bancs que les concedien; aquest percentatge va pujar al 56% el 2004, sota l’administració Bush. Conseqüentment, les dues agències van entrar en el mercat subprime, on no tenien experiència, assumint uns riscos que prèviament havien evitat. El fet de comprar préstecs subprime va augmentar l’oferta d’aquest producte, reduint-se també els seus requeriments de solvència i empitjorant encara més les perspectives de pagament.

Altres assoliments de Cuomo van ser l’afebliment del control exercit sobre aquestes agències per part del HUD, afavorint l’assumpció de riscos majors, l’afavoriment de que els brokers minoristes d’hipoteques carreguessin al seus clients un diferencial en l’interès de la hipoteca, va reduir al 3% el pagament inicial necessari per poder finançar un habitatge amb la garantia del FHA, van incrementar l’import màxim a finançar i van reduir a la meitat els imports carregats al clients per finançar l’esmentada garantia. Mentrestant, l’associació de banquers hipotecaris (MBA) feia lobby perquè les dues agències assumissin la compra de hipoteques d’alt risc, deixant el mercat d’hipoteques de baix risc per als seus socis.

I mentre l’administració Clinton requeria que més fons d’aquestes agències es dediquessin a comprar CDOs d’alt risc, els seus executius s’augmentaven els salaris de forma important. Les successives administracions republicanes van continuar amb aquest mandat de compra i obviant mesures de control que alertessin de l’alta assumpció de riscos. Cal fer notar que en l’any 2004 un 10% dels préstecs en poder de les dues agències tenien clàusules que penalitzaven al client com alts tipus d’interès o l’amortització anticipada, de forma que els clients quedaven lligats a unes hipoteques que normalment tenien uns interessos molt superiors a la mitja, augmentant de fet el risc d’impagament.

El fet que Fannie Mae i Freddie Mac compressin tants CDOs originats per hipoteques subprime era un estímul perquè se’n atorguessin més, sabent els bancs que les concedien que un cop venudes el seu bon fi ja no els hi importava. Les bones valoracions que les agències de qualificació del deute van fer sobre aquest producte van fallar de forma escandalosa, infravalorant el risc d’impagament. El models per estimar el rics que van usar eren totalment inadequats. La probabilitat d’impagament d’un préstec no era un fet aïllat, sinó com que depenia del moment econòmic, hi havia una alta correlació entre els impagaments de les diverses hipoteques contingudes en un CDO.

Algunes institucions financeres com AIG van crear assegurances contra impagaments (credit default swaps), que venien als tenedors dels CDOs. L’any 2008 la companyia va haver de ser rescatada pel govern americà, al no poder fer front a tots els impagaments de crèdit; Fannie Mae i Freddie Mac van tenir la mateixa sort . El pobre comportament dels bancs d’inversió pot ser explicat en part per les deficiències dels seus directius.

La magnitud dels riscos assumits va ser difícil de preveure, i un cop agafats, era problemàtic que el govern intervingués perquè reforçava l’assumpció de riscos per part de les institucions financeres (perill moral). Però el comportament dels directius d’alguns bancs que van posar el fre en l’assumpció de riscos (com el cas del CEO de JP Morgan) indica que les persones poden discriminar entre una bona i una mala gestió.

En resum, s’abocava una gran quantitat de diners a finançar l’adquisició d’habitatges amb unes condicions irresponsables, especialment entre els segments de població amb unes fonts d’ingressos molt sensibles al cicle econòmic. El sector privat va actuar de multiplicador, i el resultat va ser el que ja sabem. Quan l’economia va deixar de créixer i el preu de l’habitatge va començar a baixar, van augmentar exponencialment els impagaments, per la qual cosa els bancs més imprudents van fer fallida i el resultat va ser que moltes famílies van perdre la casa i molts recursos públics es van haver d’emprar per evitar el col·lapse econòmic.

Aquesta és també una trista història sobre populisme pal·liatiu, on s’intenta corregir ràpidament un problema (la desigualtat) de forma simplista, emprant uns medis totalment inadequats i distorsionadors del mercat, i on la part majoritària del seus responsables que actuava sense ser conscient de les conseqüències dels seus actes s’ha lliurat de qualsevol repercussió política, econòmica o penal.

Les mesures per evitar que una crisi similar torni a passar no son evidents; el capítol vuitè està dedicat a aquest tema. Suggereix provar les innovacions financeres en mercats reduïts, de forma que es pugui esbrinar totes les seves interrelacions i avaluar be el seu risc, augmentar la supervisió del govern sobre el sistema financer, treballar activament per eliminar les expectatives d’intervenció governamental per salvar institucions financeres, augmentar i orientar la regulació financera per fer que les entitats siguin més segures i solvents en cas de crisi, reduir els incentius a l’assumpció de grans riscos, evitar la creació d’entitats massa grans per caure.

El segon capítol també és molt interessant. Explica com els països amb una economia orientada a l’exportació (tradicionalment Alemany i Japó) tenen dificultats per augmentar la seva demanda interna i ser menys dependents de la demanda global. En aquest llocs coexisteixen indústries d’alta tecnologia molt competitives amb un sector serveis ineficient i protegit de la competència forana, especialment al Japó, que no ha de patir un contrapès com la UE. L’autor acaba preguntant-se (al 2010) si Xina va pel mateix camí.

L’apreciació del ien per fomentar una balança comercial més equilibrada va anar acompanyada d’una reducció dels tipus d’interès per compensar la mesura anterior. Les empreses van usar el diner barat per invertir en el mercat immobiliari, creant una bombolla financera gegant (1995) de la qual Japó avui encara no s’ha recuperat.

Al 2018, sembla la demanda interna de la Xina és el principal motor del creixement del país. Les conseqüències d’aquest creixement més equilibrat son principalment dues; Xina pot importar productes per alimentar la seva demanda interna, de forma que afavoreix les exportacions d’altres països, i el país és més independent del cicle econòmic mundial o de sancions econòmiques imposades per tercers països.

El tercer capítol tracta de l’efecte dels préstecs als països en vies de desenvolupament, il·lustrat per la crisi asiàtica de 1996. Quan més estalvia un país (especialment les empreses), més creix. Però quan es finança amb préstecs externs, el seu creixement és menor. Com que els creditors estrangers no coneixen be l’empresa i les accions del govern del país no son previsible, les condicions que ofereixen son pitjors. Els creditors exigeixen que els préstecs siguin en moneda internacional (dòlars, euros) per evitar els efectes negatius de les devaluacions, els terminis dels préstecs siguin curts (de forma que en un horitzó temporal curt poden no renovar un préstec i marxar del país), així com garanties addicionals que proporcionin senioritat sobre els préstecs locals (assegurant-se que cobraran), o utilitzant un banc local com a intermediari en l’operació (implicant en el govern local, perquè en cas d’impagament, seria un banc local el que no retornaria el préstec, creant-se un problema gros pel govern local). En aquestes condicions, els bancs del primer mon poden prestar molts diners als països en vies de desenvolupament, però el sistema financer local normalment no està preparat per canalitzar aquest recursos únicament als projectes viables i solvents; sovint es financien projectes fills d’una bombolla especulativa, instal·lacions sobredimensionades o despeses governamentals clientelars o elefants blancs.

En el quart i cinquè capítols s’exposen algunes de les conseqüències de les dèbils polítiques socials als Estats Units, especialment la manca de mesures anticícliques com l’assegurança d’atur per períodes llargs com els de recessió o la no cobertura de l’assegurança mèdica per les persones aturades. Això crea al govern americà una necessitat imperiosa de fomentar el creixement econòmic amb creació d’ocupació en un curt termini de temps; les minses prestacions socials fan que les condicions de l’atur siguin realment dures per a les persones, i aquestes votaran pels polítics que més ràpidament crearan llocs de treball. Les repercussions d’aquest condicionant son principalment dues; en primer, Estats Units te la necessitat de créixer en un termini curt els converteix en el principal motor econòmic mundial, alleugerint la càrrega que altres països també l’haurien de compartir. I segon, es creen uns incentius que afavoreixen una política monetària efectiva a curt termini que distorsiona els incentius del sector financer i contribueix a la creació de desastres econòmics. Apropiadament, el capítol cinc que tracta d’aquest tema està apropiadament titulat “de bombolla en bombolla”.

El capítol sis tracta d’alta compartimentització del sistema financer que va afavorir el creixement d’una bombolla; l’existència de productes financers, el comportament dels quals en situacions de crisi no es coneixia va fer que moltes parts entressin en la roda sense saber ben be amb que tractaven (piñata capitalism?). En aquest sentit l’autor diferencia el capitalisme anglosaxó (més basat en un mercat on diferents ofertants de nous productes financers competeixen durament) del capitalisme renà (alemany) on les relacions entre bancs i indústria son més estables però menys dinàmiques. El cost de la innovació financera amb pocs controls es un augment en el risc de crisi.

El setè capítol explica els diferents productes creats que van finançar la bombolla i en quin sentit el risc d’aquests productes va ser menysvalorat.

El capítol vuit està dedicat a fer propostes de reforma. Es poden resumir en una major democratització o control públic del sistema bancari., augmentar la seva resiliència i en una major separació entre el sector financer i el govern.

El novè capítol està dedicat a proposar una sèrie de mesures per reduir la desigualtat. Comença per millorar la qualitat del capital humà. En primer lloc suggereix una millora en l’educació especialment en els estadis inicials de les criatures, que és quan es creen els hàbits i es desenvolupa la personalitat. Addicionalment, apunta a facilitar l’entrada a la universitat a tots aquells joves amb talent. Seguidament, proposa crear uns serveis socials que alleugereixin les dificultats de les persones, especialment enfront l’atur i els serveis sanitaris. A part de beneficiar a les persones, trauria pressió al govern per forçar un creixement econòmic que si be crea ocupació, pot portar a una nova bombolla econòmica. ( )
  JordiGavalda | Oct 30, 2018 |
While it’s a story that ties everything up in one neat package, however, it’s strongly at odds with the evidence. And it’s disappointing to see Rajan, a widely respected economist who was among the first to warn about a runaway Wall Street, buy into what is mainly a politically motivated myth.
 
Has d'iniciar sessió per poder modificar les dades del coneixement compartit.
Si et cal més ajuda, mira la pàgina d'ajuda del coneixement compartit.
Títol normalitzat
Títol original
Títols alternatius
Data original de publicació
Gent/Personatges
Llocs importants
Esdeveniments importants
Informació del coneixement compartit en anglès. Modifica-la per localitzar-la a la teva llengua.
Pel·lícules relacionades
Premis i honors
Informació del coneixement compartit en anglès. Modifica-la per localitzar-la a la teva llengua.
Epígraf
Dedicatòria
Primeres paraules
Citacions
Darreres paraules
Nota de desambiguació
Editor de l'editorial
Creadors de notes promocionals a la coberta
Llengua original
CDD/SMD canònics

Referències a aquesta obra en fonts externes.

Wikipedia en anglès

No n'hi ha cap

Raghuram Rajan was one of the few economists who warned of the global financial crisis before it hit. Now, as the world struggles to recover, it's tempting to blame what happened on just a few greedy bankers who took irrational risks and left the rest of us to foot the bill. In Fault Lines, Rajan argues that serious flaws in the economy are also to blame, and warns that a potentially more devastating crisis awaits us if they aren't fixed. Rajan shows how the individual choices that collectively brought about the economic meltdown--made by bankers, government officials, and ordinary homeowners--were rational responses to a flawed global financial order in which the incentives to take on risk are incredibly out of step with the dangers those risks pose. He traces the deepening fault lines in a world overly dependent on the indebted American consumer to power global economic growth and stave off global downturns. He exposes a system where America's growing inequality and thin social safety net create tremendous political pressure to encourage easy credit and keep job creation robust, no matter what the consequences to the economy's long-term health; and where the U.S. financial sector, with its skewed incentives, is the critical but unstable link between an overstimulated America and an underconsuming world. In Fault Lines, Rajan demonstrates how unequal access to education and health care in the United States puts us all in deeper financial peril, even as the economic choices of countries like Germany, Japan, and China place an undue burden on America to get its policies right. He outlines the hard choices we need to make to ensure a more stable world economy and restore lasting prosperity.

No s'han trobat descripcions de biblioteca.

Descripció del llibre
Sumari haiku

Dreceres

Cobertes populars

Valoració

Mitjana: (3.68)
0.5
1 1
1.5
2 2
2.5 1
3 8
3.5 5
4 10
4.5 3
5 6

Ets tu?

Fes-te Autor del LibraryThing.

 

Quant a | Contacte | LibraryThing.com | Privadesa/Condicions | Ajuda/PMF | Blog | Botiga | APIs | TinyCat | Biblioteques llegades | Crítics Matiners | Coneixement comú | 160,499,286 llibres! | Barra superior: Sempre visible