Mary Therese McCarthy (1912–1989)

El grupo es la obra más conocida, y controvertida, de la norteamericana Mary McCarthy. Cuando se publicó en 1963 constituyó un succès de scandale, pues abordaba temas como el amor libre, la anticoncepción o el aborto desde un punto de vista femenino. McCarthy nos traslada a la Nueva York de los treinta para retratar la vida de nueve universitarias recién licenciadas en el Vassar College, comenzando con la boda de una de ellas, y terminando con su funeral en 1940. Las nueve son independientes, inquietas y libres, aunque lo que se espere de ellas sea el matrimonio y la crianza. Una novela excepcional, un clásico moderno de extrema elegancia y franqueza que supone una de las más brillantes radiografías de los Estados Unidos en la época en que las mujeres empezaron a hablar en primera persona.… (més)

Mary McCarthy (1912-1989) és una escriptora nord-americana que, pertanyent a la part culta de les esquerres i tenint criteri propi, va repartir a tort i a dret, primer rebutjant de forma clara l’estalinisme i després fent d’activista en contra la guerra del Vietnam. Potser la seva obra culminant fou la correspondència que va mantenir amb Hannah Arendt (autora del famós llibre sobre el judici a Adolf Eichmann), en la qual McCarthy exposava les seves idees sobre la moral, la naturalesa humana i l’origen del mal. No tot va ser expressar la seva resposta davant les grans maldats del mon i movilitzar la societat. També va escriure amb la voluntat de divertir-se ella i els seus lectors.

En aquest segon grup d’obres és on podríem trobar aquest llibre. Només amb el títol sembla que vulgui parodiar el clàssic The Stones of Venice de John Ruskin. De fet però, l’obra s’assembla més a Venice de Jan Morris. I McCarthy s’assembla més a Morris que no pas a Ruskin. El llibre tracta principalment de la Florència renaixentista, amb un èmfasi en la pintura, l’arquitectura i la vida dels artistes. Son inevitables les referències als Medici, que estan ben articulades. I els diversos episodis de la vida florentina estan ben narrats.

Comença amb una descripció de la Florència en el temps en que l’autora hi residí, pot ser 1956 o posteriorment. El lector català identificarà algunes plagues comuns, com el turisme que envaeix més o menys capriciosament algunes parts de la ciutat. Altres fenòmens, com la simplesa dels establiments turístics o l’enrenou provocat per la circulació rodada, ja son records de temps més o menys passats.

Però a partir d’aquí, s’inicia un cert caos. L’autora mostra un gran coneixement de Florència, especialment la Renaixentista, però l’acumulació de saber s’aboca i escampa pels capítols del llibre sense ordre ni concert. En un mateix capítol tracta sobre els diferents estils de construcció de güelfs i gibelins, les guerres civils i altres conflictes interns, sectes religioses i altres temes. I en el següent descriu activitats científiques dels florentins, parla de Torricelli, Cristòfol Colom, Brunelleschi i la perspectiva, Ucello i la perspectiva, la diferent composició dels exèrcits italians (de poble en armes a mercenaris i tornada a poble en armes), les riades de l’Arno, pintura renaixentista florentina així com del setge de 1530 i l’ocupació de 1494. En un mateix capítol el mateix tema pot ser tractat al principi i al final. Tinc la sospita que no és alié el contingut copiat d’un altre origen (un article de la mateixa autora publicat al New York Times, pot ser) i enganxat sense gaire consideració al principi, al mig i al final d’un capítol. A vegades, les persones massa ocupades cometen aquest pecats. Aquest desordre redueix els mèrits del llibre, especialment el coneixement que demostra l’autora.

En el últim capítol torna una mica l’ordre. Parla dels ducs de Medici fins la desaparició de la dinastia en el segle XVIII, període al llarg del qual Florència va anar perdent atractiu pels artistes i va deixar de ser una república per convertir-se en un ducat comodí de les grans potències del moment, i on els seus governants feien els que se’ls hi manava. En aquest sentit, el sistema polític florentí va demostrar ser menys resilent que el venecià. Aquesta última ciutat va envellir millor (o no tant malament), encara que la decadència fou imparable en els dos casos. McCarthy mostra una gran admiració per la ciutat que ja abans del quattrocento mostrava grans assoliments en molts àmbits, per la seva capacitat d’anticipació sobre altres ciutats capdavanteres a Europa, fins al punt de atorgar-li el títol del lloc on va començar la modernitat. Penso que no li falta part de raó.

Sorprèn una mica l’absència de notes al peu de pàgina i el no citar la bibliografia, encara que això potser és degut als hàbits literaris de l’època en que es va escriure l'obra. Aquest llibre necessita un treball extens d’edició per posar-hi una mica d'ordre. Addicionalment, sovint només hi ha un punt i a part en dos fulls, de forma que la densitat del text és excessiva pel meu gust. I per acabar-ho d’adobar la manca d’un índex general i d’un d’onomàstic fa que el lector només tingui dues opcions; o be llegeix plàcidament el llibre amb l’esperança de recordar algun episodi distret passats sis mesos, o be ha d’aprofitar les últimes pàgines del llibre que estan en blanc per anotar i referenciar el que creu que és més interessant.

Recomanable per a fanàtics del Renaixement amb un bon nivell d’anglès dotats de la paciència necessària per consultar sovint el vocabulari.… (més)