Hi ha de tot. Hi han contes molt bons, alienants, absurds, que s'aturan a parlar de pinzellades breus que ens mostren la solitud, l'angoixa somorta i la estranyesa de tot plegat. N'hi ha també d'oblidables. ( )

He d'admetre, amb molta vergonya per part meva, que és el primer llibre que llegeixo de Quim Monzó. Per tant, no tinc marge per comparar-ho amb els anteriors. Però bé, personalment m'ha decebut bastant. Potser és que el que no m'entusiasma és l'estil general de Monzó, però per saber si és això n'hauré de llegir un altre. Ja ho provaré.

Però bé, ara com ara, i centrant-me en Mil Cretins, la gran majoria de contes m'han semblat insulsos, insípids, sense imaginació, sobretot els cinc o sis últims. I el que potser és pitjor: en la majoria he passat de pàgina cap al següent sense gairebé res que em fes reflexionar, que em despertés el més mínim sentiment: ni alegria, ni tristesa.... excepte potser alguns dels que parlen dels avis i de la seva vida a la residència. Però bé, potser els contes de Monzó són així i no ho sé. A veure què tal el proper! ( )