D’entrada he de dir que m’ha costat setmanes acabar-me’l, i això ja és simptomàtic. Però entrant en matèria, el primer que salta a la vista és que ambicions no li falten: 414 pàgines dividides en dotze capítols, cada pàgina basada en una graella de 9 vinyetes iguals, una pila d’històries i personatges que s’entrecreuen en temps diferents, amb abundor de flash backs, repetició d’escenes des de diferents punts de vista, i fins i tot una història dins de la història (de pirates zombies!, per acabar-ho d’adobar). Cal afegir que cada capítol acaba amb una citació (de Bob Dylan, Friedrich Nietzsche, John Cale, William Blake o el llibre de Job) a més de 4 pàgines de prosa documental (cartes, informes psiquiàtrics, fragments de llibres o de revistes...). Les complexitats estructurals no s’acaben aquí i de vegades cal anar a buscar-les en el més ínfim racó d’una vinyeta, on un detall ens pot remetre a qualsevol altre punt de la història. L’exagerada premeditació de tot plegat, com a mínim, no deixa indiferent, però de vegades sembla un abús d’exhibicionisme.

En quant a la història que se’ns explica guarda les seves pròpies ironies postmodernes, gens difícils de descobrir. Els Watchmen titulars són una colla de sonats que, a partir de lectures mal digerides de còmics de superherois, decideixen exercir la justícia de forma free lance. La majoria d’ells no tenen veritables superpoders, compten només amb un bon entrenament físic, amb la intel·ligència i amb l’ajuda d’alguns ginys més aviat fantasiosos. L’acció comença en un ucrònic 1985, en el qual Richard Nixon continua sent president després d’haver guanyat la guerra del Vietnam. Els Watchmen fa uns anys que han estat prohibits per llei i la societat els considera més aviat com un grup de torrats. És en aquestes circumstàncies (i per algun gir del guió que té a veure amb el Dr. Manhattan i que no revelaré) que la Humanitat es troba a les portes de l’holocaust nuclear, mentre una mà invisible sembla que es dediqui a eliminar els herois retirats...

Aquest herois en jubilació forçada no són les figures d’una peça habituals: n’hi ha de feixistes i n’hi ha de sàdics, violadors i alcohòlics, insegurs, nihilistes, venjatius, homosexuals reprimits... Afortunadament també són capaços de riure-se’n d’ells mateixos i de les seves ridícules disfresses i fins i tot d’analitzar sense pietat el seu propi comportament. És revelador el moment en que Laurie “Espectre de Seda”, en contemplar el prototipus d’un exoesquelet, exclama “Sembla la mena de disfressa que és capaç de tornar-te boig de veritat”, i Dan “Mussol Nocturn” respon lacònicament “És que n’hi ha d’un altre tipus?”

Sí, hi ha moltes coses a admirar en aquest Watchmen. I tanmateix, pel meu gust, tota la intel·ligència narrativa, tota la voluntat transgressora, es veu sepultada sota la pàtina característica del gènere: hi trobo un excés de taques de sang en primer pla, de gestos impostats, de col·lisió de colors primaris, de tremendisme i de tendències apocalíptiques. Definitivament, no estic fet pel gènere, però això no treu perquè el recomani vivament: per a qui li agradi aquesta estètica, no trobarà cap mètode millor per superar les seves dèries. ( )